Posant rumb a Alexandria

Segona dosi

El dia 26, dia de Sant Esteve, a les 6:50 del matí, el Joel i els tres amics surten de Barcelona en direcció a El Caire, on tenen previst arribar a les 19:00h. S’hostatjaran al King Hotel, de tres estrelles, confortable i amb una bona relació qualitat-preu. Ells mateixos s’han fet el full de ruta en combinació amb l’agència que els ha buscat els mitjans de transport adients. Per tal d’abaratir despeses han decidit prescindir d’un guia oficial. No els ve de gust afegir-se a un grup organitzat perquè —segons ells— són gent que es passa hores i hores comprant i ells volen veure tot el que es pugui fins apurar els vuit dies de què disposen. A més, ja porten una bona guia recomanada per Altaïr i el GPS dels mòbils.

—Demà tenim el creuer pel Nil, diu el Joel. Remuntarem fins l’Alt Egipte; no ens podem perdre  Tebes ni Karnak ni Luxor; i si podem, hem d’arribar fins a Abu Simbel.

—I la nit de cap d’any a Alexandria! Fa el Marcel que sempre està de conya. —Què ens espera a Alexandria? Sorpresa! I tot rient amb la mà posada al cor fa com si es declarés: —Hipàtia, amor meu, per fi et puc conèixer!

—Deixa de fer el ruc, Marcel, que la palla va cara! El Joel gairebé s’emprenya.

—Mira que et va arribar a fons la pel·lícula de l’Amenábar, tio, afegeix el Gerard.

—Toqueu de peus a terra, diu el Ferran per canviar de tema, que aviat arribarem.

—Osti tu, ho tenim fotut si ara hem de tocar de peus a terra! A quina altura creieu que estem volant? Fa el Gerard amb el seu típic bon humor.

Sense fer-li cas, el Ferran afegeix: —Els meus tiets em van dir que el Gada Hotel d’Alexandria està molt bé. És vora el port i té bones vistes sobre el Mediterrani i la ciutat vella. He mirat el Google i he comprovat que és cert.

—No ens sortirà molt car? Pregunta el Joel.

—No pas més que a El Caire segons tinc comprovat.

—Quants dies estarem a Alexandria? Vol saber el Gerard. A mi ja em sembla bé fer cultura però jo voldria una mica de marxeta i m’han dit que allà hi ha ties molt bones. Us imagineu trobar-ne algunes que ens ballin la dansa del ventre per a nosaltres sols?

­—Ei, no et passis, que de ties bones ja en tenim a Barcelona. Aquí, primer a fer cultura i després, si hi ha temps, ens divertim. Tenim pocs dies i els hem d’aprofitar bé, diu tot seriós el Joel.

Fet i fet, el temps passa volant i s’adonen que estan anunciant l’aterratge.

—Som-hi! Fa el Joel tot cordant-se el cinturó de seguretat.

—Jo porto aquí la reserva de l’hotel, diu el Gerard senyalant la motxilla.

—I jo la guia, afegeix el Marcel.

—I jo la caixa forta, diu el Ferran. A part dels dòlars, vaig demanar al banc lliures egípcies. Encara que arreu t’agafin els dòlars i fins els euros, sempre va bé tenir moneda del país.

El Ferran era estalviador de mena; per això l’havien fet administrador perquè treure-li un euro era com treure-li un queixal. Tots portaven les seves targetes de crèdit però per les despeses compartides havien fet bossa comuna.

En Joel, amb facilitat pels idiomes, porta un llibret de l’editorial Cantàbrica, de la col·lecció “Guía de conversación” d’espanyol–àrab. Fa dies que practica amb les frases més elementals. A més, porten també a mà una col·lecció de bolígrafs, caramels, xiclets i llaminadures de tota mena. Resulta que els tiets del Ferran van ser a Egipte fa cosa d’un parell d’anys i els van advertir que hi havia molts infants pidolant pels carrers i era bo de deixar-los contents; això et podia estalviar problemes.

Arriben al capvespre. En el trajecte de l’aeroport a l’hotel ja se senten corpresos per la ciutat que els sembla més gran i caòtica del que es pensaven. És gairebé un miracle que el taxista no atropelli cap dels vianants que passen entremig dels cotxes sense ordre ni concert. Així mateix els vehicles van i venen en la més completa disharmonia, com si els semàfors fossin una mera ornamentació.
—Apa, sembla que aquí impera el codi de campi qui pugui, diu el Joel un xic astorat. Crits, empentes, sorolls, olors, imatges de tota mena formen una simfonia difícil de descriure. Just en baixar del taxi, un eixam de criatures se’ls enganxa literalment als pantalons. El Ferran comença a repartir el que considera llaminer pels vailets: bolígrafs, xiclets i caramels. Aquest és l’impost que els cal pagar per tal de poder arribar a l’hotel sense entrebancs.

Després d’inscriure’s, pugen a les habitacions —dues dobles seguides— a fi de desfer l’equipatge abans de baixar a sopar, àpat que —segons els han dit a recepció— es veurà amenitzat per un espectacle. El creuament de mirades i algun gest força expressiu del Marcel mostra que la imaginació ha pujat de temperatura.

Quan estan a mig sopar, apareixen dos xicots i dues noies ballant i convidant a ballar als assistents. El Gerard i el Marcel, amb total desimboltura, surten feliços tot remenant els malucs volent imitar les noies. Els altres dos es diverteixen fent fotos amb el mòbil.

Un cambrer els diu que si es donen pressa encara poden arribar a l’espectacle de llum i so a les piràmides de Giza. Prou corren, però arriben gairebé a les acaballes. I sort que a l’hotel els havien avisat que anessin en compte amb els carteristes ja que han estat ben bé a punt. Uns nens simpàtics i riallers els entretenien demanant de fer-se una foto amb ells mentre uns no tant nens s’aplicaven devotament a descordar les seves motxilles. Sort d’en Marcel que ha donat la veu d’alerta. Llavors tots quatre a una han aixecat tal cridòria que els altres han fugit. Han estat de sort; això els farà estar més atents en dies posteriors.

Els dies 27, 28, 29 fan el creuer pel Nil com estava previst i recorren la Vall dels Reis, visita  imprescindible. Ara són davant la gran necròpolis on foren enterrats molts dels faraons de l’Imperi Nou.

En Joel treu la guia i llegeix en veu alta:

—Fins el dia d'avui s'han descobert més de seixanta tombes tallades en les roques. En l’antiguitat, la vall es va denominar Ta Iset Maat, que significa "Lloc de la veritat". El primer faraó que va ser enterrat a la Vall dels Reis va ser Tutmosis primer, faraó de la divuitena dinastia.

El Ferran l’interromp per a dir:

—L’entrada bàsica ens permet l’accés a tres de les tombes, les que vulguem, exceptuant la de Tutankhamon que requereix una entrada especial i la de Seti primer que actualment no pot ser visitada.

El Joel exclama:

—Ja que hi som, no creieu que val la pena visitar també la tomba de Tutankhamon?

En Ferran replica de nou:

—Però si només hi ha les quatre parets! Tots els tresors estan al Museu del Caire i ja els veurem el dia que hi anem, cony.

Però el Joel no hi està d’acord i va burxant fins que els convenç. Seguint les indicacions que marca la guia visiten les tombes de Tutmosis III, Ramsès VI, Ramsés IX i Ramsès IV. Acaben esgotats no tan pel cansament com per les cues de turistes. Malgrat tot, opten per veure també el Temple de Hatsepsut, únic en tot Egipte.

Ara es el Marcel qui llegeix:

—Fou construït per la reina Hatshepsut en forma de terrasses de grans dimensions, amb columnes que es confonen amb el vessant de la muntanya, situada darrere el temple. L’obra es deu a l’arquitecte Senmut qui va aconseguir una perfecta harmonia de proporcions. El temple està en part excavat a la roca i en part construït externament, basant-se en les edificacions prèvies realitzades per Mentuhotep primer.

—Calla, Marcel, calla, —diu el Joel mentre contempla extasiat l’espectacular temple que té davant els ulls— Ara mirem i fem fotos. Després, a l’hotel, ens ho llegeixes amb més calma.

El 29 a la tarda tornen a El Caire on gaudeixen d’un nou sopar amb espectacle. Se’n van aviat a dormir car l’endemà han de sortir molt d’hora per anar a Alexandria. Tot ens surt rodó, pensa en Joel abans d’adormir-se. Tenim una sort de micos. I demà, Alexandria!

El 30 de bon matí, surten cap a la ciutat tan somiada. Aprofiten per contemplar el paisatge i, a la vegada, començar a llegir informació per anar fent boca. El Ferran, que li encanta llegir, s’hi posa: —Pels voltants de l'any tres-cents abans de la nostra era, fou fundada la ciutat d'Alexandria, per Alexandre el Gran, a la costa mediterrània d'Egipte. Es considerava la ciutat més gran del món. Tenia avingudes de trenta metres d'amplada, un magnífic port i un far gegantí per anunciar als marins que s’adreçaven a la ciutat que ja arribaven al seu destí. Aquest far va ser una de les set meravelles del món antic. Alexandria era una ciutat cosmopolita on convivien pacíficament ciutadans de moltes nacionalitats. Era el lloc ideal per a un centre internacional de recerca i investigació. Aquest centre era la famosa biblioteca i museu d'Alexandria.

—Aquí ensenyava Hipàtia! Exclama tot d’una el Joel.

—Calla i escolta, diu el Ferran. —El museu, dedicat a les especialitats de les Nou Muses, era el centre d'investigació pròpiament dit. La biblioteca es guiava per l'ideal de reunir una col·lecció internacional de llibres, amb obres gregues i traduccions al grec de tractats escrits originalment en d’altres llengües. Aquesta biblioteca, que en un començament era un annex del museu, enviava agents a tots els indrets del món conegut en aquella època per tal de cercar llibres de totes les cultures. Conten que quan un vaixell arribava a port, el registraven per veure si transportava llibres; en cas afirmatiu, els confiscaven, els copiaven i després els tornaven a llurs amos.

—Osti tu, quins paios!  Fa el Joel.
De sobte salta el Ferran:
—Ara ve una cosa que em sembla que ni tu Joel ho saps. Segons narra la Carta d’Aristeas, del segle segon abans de la nostra era, el rei Ptolomeu segon Filadelf va enviar una ambaixada al Gran Sacerdot de Jerusalem, Eleazar, a instàncies del bibliotecari d’Alexandria. L’ambaixada tenia una doble missió: aconseguir una còpia de la Torà dels jueus, escrita en hebreu i a la vegada aconseguir que els proporcionés també els savis que l’haurien de traduir al grec. La missió reial va tenir èxit i de Jerusalem van baixar a Alexandria setanta dos savis, sis per cada una de les tribus d’Israel, escollits pel Gran Sacerdot per dur a terme aquesta missió. Quan aquests arribaren a Alexandria van ser rebuts pel rei i portats a una illa a les afores de la ciutat i allà dugueren a terme la traducció en setanta dos dies. A continuació, Demetri va reunir a la comunitat jueva d’Alexandria per a llegir-los la traducció al grec. Va ser aprovada per aclamació i van jurar de no afegir ni treure res d’aquella Llei. Finalitzada la missió, els savis retornaren a Jerusalem amb regals per al Gran Sacerdot Eleazar. Aquesta traducció és coneguda amb el nom de Els Setanta i s’acostuma a escriure en xifres romanes: una L i dos XX.

—Ostres! Amb lo fàcil que és posar un set i un zero! Diu el Marcel.
—I tot això és veritat?  Pregunta intrigat el Gerard.
—Això és el que posa la guia. Ni més ni menys, però si és cert o no...
—Bé, Joel, la teva Hipàtia que ho sap tot ja ens ho dirà si es veritat o no, oi que sí?
—No siguis carallot Marcel! Diu emprenyat el Joel; —a vegades em poses a parir.