Vocabulari

La paraula significa “pietosos”, un grup que, segons el primer llibre dels Macabeus, es va erigir en defensor de la fe i la pràctica de la justícia en la seva lluita contra les pràctiques paganes. En veure com el rei Antíoc IV ordenava destruir els llibres sagrats, prohibia el compliment de la Llei de Déu i ordenava el culte als ídols, entronitzant l’estàtua de Zeus en el mateix temple de Jerusalem, els ḥassidim es van retirar a les muntanyes, unint-se a  Mataties i els seus fills, anomenats “Macabeus”. La paraula ‘macabeu’ en hebreu significa “martell”. Els fills de Mataties reberen aquest nom per Judes que, amb la seva guerra de guerrilles, esdevingué pels selèucides un veritable “martell”  colpejant una i altra vegada els seus exèrcits. D’aquí que els germans macabeus vingueren a ser com un símbol de resistència.  A l’any 162 aC. els hassidim van deixar les armes.. És possible que d’aquest grup en sortissin, més endavant, els fariseus i els essenis..

Els mots savi i saviesa venen del verb llatí sapere, que significa ‘percebre, comprendre, assaborir’. En la Vulgata aquests mots tradueixen habitualment els termes grecs de la versió dels LXX σoφός/σoφία, els quals tradueixen, al seu torn, les paraules hebrees derivades de l’arrel h.akam. Aquesta arrel designa de manera indiferenciada l’esfera “sapiencial”, és a dir, l’esfera de la raó, la intel·ligència, el saber, la destresa. Ara bé, ens és difícil de donar una definició precisa i concreta d’aquest terme, atès que el ventall de matisos és gran i força complex. Com tots els altres pobles, Israel va tenir també un saber pràctic, fonamentat en les lleis que determinen la vida humana. Certes experiències, observades atentament, es confirmen una  vegada i una altra i es formulen més tard en forma proverbial. A l’Orient Antic, aquesta saviesa s’apreciava com un bé cultural. D’aquí que els reis se sentissin obligats a afavorir-la i conrear-la; la cort de Salomó en seria un bon exemple. Però la saviesa israelita –a diferència d’altres pobles– presenta un segell especial en vincular-se a la fe en Déu. Si, per una banda, és una qualitat natural de l’home, fruit de l’educació i l’experiència, és també un atribut de la divinitat, atribut que Déu concedeix, gratuïtament, primer a uns pocs i més tard a la totalitat del poble de l’Aliança (ho podem veure en els llibres sapiencials). Podríem resumir-ho dient, senzillament, que la saviesa no és quelcom merament nocional sinó que és l’art de saber comportar-se en la vida de tal manera que la persona arribi a bon port.

Segons el diccionari, la paraula liwyātān, que traduïm per Leviatan és el nom d’una serp mítica que vivia en el fons dels oceans; com una representació de les forces malèfiques, hostils a Yhwh. Llegim per exemple a Is 27,1: «Aquell dia, el Senyor,/ amb la seva espasa dura, gran i forta,/ actuarà contra Leviatan,/ la serp esmunyedissa i tortuosa,/ i matarà aquest Drac de la mar». Leviatan ve a ser, per tant, la personificació dels monstres marins que simbolitzen el caos, és a dir, les potències del mal oposades a la creació de Déu.

La paraula hebrea Shalom és d’una gran riquesa. Designa la totalitat íntegra del benestar objectiu i subjectiu, en vinculació amb la felicitat, la salut i la justícia. En traduir la bíblia al grec, la Septuaginta, es traduí shalom per eirene, mot que fa referència a l’estat i al temps en què no hi ha guerra, però tots tenim experiència de que, tot i no estar en guerra, ens manca, moltes vegades, la plenitud que tant anhelem. La Vulgata tradueix shalom per pax, paraula que expressa la certesa basada en uns acords prèviament estipulats i acceptats. Els romans feien servir aquesta paraula en els tractats de no agressió. D’aquí ve que, com podem veure la paraula shalom perd part del seu sentit original. Fent servir una frase prou coneguda, podríem dir que “en cada bugada es perdia un llençol”. 
    Shalom neix d'una arrel que designa el fet de trobar-se intacte, complet, com per exemple, acabar una casa. També pot referir-se a l'acte de restablir les coses al seu estat primigeni, com seria el cas d’apaivagar un creditor o de complir un vot.  D’aquí se’n deriva que la pau bíblica no sigui tan sols un ‘pacte’ que permeti gaudir d’una vida tranquil·la, (la pax romana),  o un temps de pau en oposició a un temps de guerra (eirene), sinó que designa el benestar de l'existència quotidiana, aquell estat de la persona que viu en harmonia amb la naturalesa, amb si mateix, amb els altres i amb Déu.
    Més que una definició, sempre discutible, convé remarcar que aquesta pau, fins i tot quan es refereix directament als béns materials, no es limita exclusivament a ells; així com el seu abast no es veu restringit a l’àmbit temporal. Si es parla de la vida, es tracta de una vida en la seva plenitud: una vida que omple certament l'existència terrenal però que, d’alguna manera, la transcendeix en obrir-la al més enllà en una dimensió d'eternitat. Per aquest motiu la noció de shalom té, en la bíblia una importància capital.  Pels homes i dones de la Bíblia, shalom és un do de Déu, un do que es demana amb insistència. Si ens endinsem en els textos, podem copsar que allò que unifica tots els valors, diversos però convergents, compresos en la noció bíblica de pau és, sens dubte, el fet que es tracti d’un do essencial de Déu com ho és la mateixa vida. Però aquest do, com la vida, se'ns confia i en som responsables. Per això és do i, alhora, un repte, una responsabilitat