Per poder escoltar la veu de Déu en el desert, he d'entrar en el meu propi desert

L’evangeli del primer diumenge de quaresma era programàtic. Marc és breu, concís, gairebé telegràfic, però dens, molt dens: Immediatament, l’Esperit empenyé Jesús cap al desert. Hi va passar quaranta dies, temptat per Satanàs; s’estava entre les feres, i els àngels l’assistien. Després que Joan fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. Deia: —S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova. (Mc 1,12-15).

 L’Esperit ‘empeny’ Jesús al desert. No hi va; hi és portat. S’estava entre les feres, imatge del temor, la inseguretat..., i resistint les envestides de l’esperit del mal que pretén apartar-lo de la seva missió. Emperò en aquesta lluita no hi està sol. El Pare que l’estima i es complau en ell, està al seu costat. L’evangelista ens ho diu amb l’expressió “i els àngels l’assistien”.

Fem ara un salt a la primera lectura. És prou conegut que la primera lectura apunta a l’evangeli; tret de comptades ocasions, sempre hi fa referència d’una manera o altra. De tota manera, aquest diumenge no sembla que sigui així, almenys a primera vista. Hauríem trobat adient un text que parlés del desert. N’hi ha tants! Es parla del desert en el llibre del Deuteronomi, en Osees, en el mateix Isaïes, entre d’altres. Ara bé, la litúrgia, en lloc de parlar-nos del desert, ens presenta un text del Gènesi, mira per on! Un text on llegim: —Mireu, jo faig la meva aliança amb vosaltres, amb els vostres descendents i amb tots els éssers vius que us envolten: els ocells, els animals feréstecs i domèstics que han sortit de l’arca, en una paraula, amb tots els éssers vius de la terra (Gn 9, 9-10).

Si a una primera ullada això ens pot sorprendre, una mirada més atenta ens mostra un fil conductor entre ambdues lectures. En el Gènesi se’ns presenta el projecte de Déu: Una terra que és un jardí, el lloc on l’ésser humà ha de realitzar-se en harmònica relació amb Déu, amb els altres i amb la natura. Però l’ambició, l’orgull, la rapacitat, la reticència a acceptar uns límits, faran que el jardí es converteixi en desert. Només cal llegir acuradament els primers capítols del Gènesi; i no ho trobem solament aquí, ja que va apareixent al llarg de la bíblia i, si tenim els ulls oberts, veurem que arriba fins al dia d’avui. Sí, l’ésser humà transforma, ahir i avui, el jardí en desert; per això li caldrà endinsar-se en el desert –amb tot el que això suposa de consciència i de conversió–, per poder retornar a la situació original. Abraham travessarà un desert fins a arribar a la terra; el poble d’Israel, en sortir d’Egipte haurà de passar per un desert ple de temptacions fins a posar peu en la terra promesa. Després de l’exili, el poble creurà de nou el desert abans de recomençar de bell nou la seva relació amb Déu i amb la terra. En aquesta formidable maqueta que trobem en els onze primers capítols del Gènesi, ja se’ns dibuixa aquest procés. Podem veure com en els primers capítols es trenca la relació amb Déu (Gn 3), i amb el germà (Gn 4), esmicolant-se també la bona relació amb la terra: —Què has fet? La sang del teu germà clama a mi des de la terra! Des d’ara, doncs, seràs maleït de la terra, que ha obert la boca per recollir de les teves mans la sang del teu germà. Quan treballis la terra, ja no et donarà els seus fruits. Aniràs pel món errant i fugitiu (Gn 4,10-12). Tot i això, Déu, després de fer un reset amb el diluvi, torna a reinicialitzar el seu projecte de vida a Gn 9. La primera lectura ens ho recorda. Cal fer atenció a un detall: l’aliança no es fa solament amb els humans sinó amb ‘tots els éssers vius de la terra’.  

Van encaixant les dues lectures. Jesús va al desert perquè en la seva persona Déu torna a estrenar el seu Projecte, la seva Aliança. Allà Jesús lluita contra les forces del Mal que, ahir i avui, són contràries a aquest projecte d’amor i de vida. I tot seguit, l’Esperit que l’empenyé al desert el porta a Galilea per anunciar la Bona Nova de Déu, un Déu disposat sempre a començar de bell nou. Aquesta és la gran notícia.

Entrar avui en la Quaresma, empesos per l’Esperit, vol dir ‘despertar’, obrir els ulls i el cor davant una terra devorada per la sequera, una terra amarada de la sang del germà, una terra convertida en desert perquè hem oblidat que l’Aliança es fa “amb tots els éssers vius de la terra”. Els pagesos, ja han fet sonar l'alerta. En farem cas?

Si volem, de veritat, viure la Quaresma, dejunem de contaminació, de malbaratament de l’energia, d’ambicionar coses supèrflues, i abstinguem-nos de discussions, lluites i rancúnies amb germans i germanes, veïns i veïnes, companys i companyes, per tal d’arribar a la terra promesa del Regne de Déu, un Déu de Vida que té per als humans un projecte de vida; projecte que ens proposa, però que no ens imposa. Què farem? Està a la nostra mà. Quaresma, temps de desert, temps de discerniment, temps de canvis radicals, temps de tornar a Déu, als altres i a la Terra.