I SHALOM, LA PAU, EN ELS TEXTOS BÍBLICS

I.1 Aspectes remarcables

a) La pau en l'àmbit individual

Trobem una significació similar en les salutacions de comiat: “Ves-te’n en pau” o “aneu-vos-en en pau”³ . Més encara, el morir i ser sepultat “en pau”⁴  té un matís religiós anàleg: el fet de viure acompanyat de la benedicció i protecció divina fins el darrer moment de l'existència terrenal. A tall d’exemple podem veure com Abraham, que va morir feliç després d’una llarga vida⁵ , arribà a la fi en pau⁶ .

Finalment, la pau és concòrdia en una vida fraterna, amical, quan el meu familiar, el meu amic, és “l'home de la meva pau”⁷ ; Això comporta confiança mútua corroborada amb un pacte o aliança⁸  o amb una relació de bon veïnatge⁹ . Segons l’Antic Testament, aital condició és fruit de la benedicció divina. Els autors bíblics veuen, en la pau individual i familiar, el reflex de la pau que Déu concedeix al seu poble:

Que el Senyor et beneeixi des de Sió!
Que tota la vida puguis veure prosperar Jerusalem!
 Que puguis veure els fills dels teus fills!
 Pau a Israel!   (Sl 128,5-6)

  Aquesta convicció arrelarà tant en la fe del poble que la manca d'aquesta pau serà considerada un escàndol fins a suscitar el problema sobre el sofriment de l’innocent, tema que trobem àmpliament desenvolupat en el llibre de Job¹⁰ .    

b)  La pau en l'àmbit polític i social

    La pau no es limita a l’àmbit individual o familiar; la mateixa tribu o tot el poble poden gaudir de la pau o veure’s privats d'ella. La pau amb el món exterior implica no tan sols l'absència de guerra sinó també l’absència de tot allò que pugui suposar una amenaça o que la pugui fer trontollar. L’absència de guerra no és pas l’equivalent a la pau simplement  sinó que és tan sols la seva condició indispensable.
    Més encara, no n'hi ha prou amb una seguretat exterior perquè la pau, en el seu valor global més autèntic, pot veure’s substancialment amenaçada o compromesa pel desordre intern del poble, denunciat generalment com a manca de justícia. Aquest aspecte apareix, reiteradament, en els textos profètics. L’aportació del profetisme al tema de la pau és molt rellevant.

c)  La pau, un do de Déu¹¹ :

Que el Senyor et beneeixi i et guardi.
Que el Senyor et faci veure la claror del seu rostre i et sigui propici.
Que el Senyor fixi damunt teu la seva mirada i et concedeixi la pau.(Nm 6, 24-36)

    Tres versets amb dues súpliques en cadascun d’ells. La triple repetició del nom de Déu és intencionada ja que es vol deixar ben clar qui és l’autor d’aquesta benedicció. Veure la claror del seu rostre equival a fer experiència de la seva benvolença, de la seva bondat, de la seva gràcia. Aquest fet en genera un altre: qui confia en Yahvé pot adormir-se en pau:

M'adormo en pau així que em fico al llit,
perquè només tu, Yahvé,
em fas reposar segur. (Sl 4,9)       

 Però es tracta d’un do que cal demanar confiadament  i que, alhora, cal conrear diligentment amb la pràctica de la justícia. Els profetes d'Israel mai no separen l’àmbit polític i social de l’àmbit  religiós. Consideren la pau en la seva globalitat i tenen com a punt de partença el do de Déu i  la necessitat d'acollir-lo responsablement. D’aquí ve que trobem reiteradament les següents denúncies:  les falses aliances internacionals amb les quals es pretenia apuntalar la incertesa del moment en que es vivia¹² ; la manca de justícia en les relacions internes entre els membres del poble¹³  així com la superficialitat sacrílega d'un culte merament formal; de molta solemnitat externa però sense coherència interna entre allò que se celebra i la celebració en si mateixa¹⁴ .
D’aquí se’n deriva la forta resistència que troben els profetes, tant per part dels dirigents polítics, immersos en llurs propis interessos com per part dels rics terratinents, plens de cobdícia per posseir mes i més, o dels mateixos sacerdots que –massa sovint– veien hipotecada la seva llibertat degut a llur submissió als poderosos de torn, sense passar per alt el mateix poble, víctima de la cobejança de béns il·lusoris i efímers. Els profetes no es cansen de repetir una i altra vegada que  la justícia és la font d’on ha de brollar la veritable pau:

El desert serà un jardí
Fins que el Senyor, des de dalt, abocarà l'esperit sobre nosaltres.
Llavors l'estepa es convertirà en un jardí,
i el jardí serà un gran bosc.
El dret habitarà a l'estepa,
en el jardí regnarà la justícia.
El fruit de la justícia serà la pau,
la calma i la seguretat en seran per sempre la collita.
El meu poble viurà en un estatge de pau,
en indrets segurs i de repòs tranquil. (Is 32, 15-18)

 Aquest tema el trobem desenvolupat, de manera especial, en el Segon i en el Tercer Isaïes en adreçar-se, de part de Déu, als exiliats de Babilònia: “Jo  sí que conec el designi que tinc sobre vosaltres, designi de pau i no de desgràcia: donar-vos futur i esperança”¹⁵ . Aquesta pau de la que es parla no és solament la seguretat o el benestar, per molt esplèndid que aparegui; es tracta d’un bé tan preuat que la seva realització no pot ser ubicada en l’ara i aquí d’aquell oment històric. Això ens porta al punt següent.

I.2 La pau en l'esperança escatològica

Aquesta pau, en la seva plenitud, sols pot ser el resultat d’un do del mateix Déu. Aquesta convicció es fa palesa en la fe dels creients de l'Antic Testament, ja des de èpoques molt arcaiques i es fonamenta en la certesa que Déu és un Déu que pot fer molt més del que nosaltres podem pensar i demanar¹⁶ .

a) La pau final i la seva descripció.
A partir d'aquí, a través del llarg i accidentat camí de la història religiosa del Poble de Déu, anem descobrint poc a poc, gràcies a la tasca profètica, una dimensió de pau bastida i farcida d’esperança. I, donat que la realitat concreta d'aquesta pau definitiva s'escapa de l'experiència  directa, no pot ser expressada amb massa precisió. Per aquest motiu el profeta recorre a imatges simbòliques plenes de poesia:

En els darrers temps,
la muntanya del temple del Senyor
s'alçarà ferma sobre els cims de les muntanyes,
dominarà per damunt dels turons.
Totes les nacions hi afluiran,
 s'hi encaminaran tots els pobles i diran:
«Veniu, pugem a la muntanya del Senyor,
al temple del Déu de Jacob.
Ell ens ensenyarà els seus camins,
i nosaltres seguirem les seves rutes.»
Perquè de Sió en surt l'ensenyament,
de Jerusalem, la paraula del Senyor.
Ell serà jutge entre les nacions,
arbitrarà sobre els pobles.
Forjaran relles de les seves espases
i falçs de les seves llances.
Cap nació no empunyarà l'espasa contra una altra
ni s'entrenaran mai més a fer la guerra.
Casa de Jacob, veniu,
caminem a la llum del Senyor!¹⁷  (Is 2,2-5)

    En el bell mig de l’escena se’ns presenta la unificació religiosa dels pobles entorn de Jerusalem. Aquest tema esdevé dominant en el Tercer Isaïes que en parla tant a l’inici com al final del llibre . Es presenta aital unificació com la base de la renovació final del món sencer¹⁹ .
    Llegim en el salm 37: “Gaudiran de les delícies d'una pau insondable” (Sal 37,11). Aquesta pau és presentada com la suma dels béns que hom pot gaudir: una terra fecunda, menjar fins a saciar-se, viure en seguretat, dormir sense temor, triomfar sobre els enemics, tenir descendència... Podem veure com la pau, lluny de ser tan sols una absència de guerra, és plenitud de vida.
Ara bé, si la pau és fruit de la justícia, ¿com poden estar en pau els impius?²⁰  Aquesta pregunta tan neuràlgica va sorgint al llarg del procés de fe que fa el poble de Déu. I la resposta que en cada moment s’anirà donant anirà mostrant com la pau, concebuda en primer lloc com a felicitat terrenal, va esdevenint cada cop més espiritual.

Més endavant, la reflexió sapiencial abordarà la qüestió de la veritable pau. El problema de la retribució només quedarà plenament resolt amb la fe en la vida més enllà de la mort. Llegim en el llibre de la Saviesa: “Les ànimes dels justos estan en mans de Déu. Als ulls dels insensats semblen morts, però ells estan en pau” (Sv 3,lss). Aquesta situació escatològica a la que el text fa referència, no és altra cosa que el resultat de la confiança que el just va posar en Déu durant el temps de la seva vida terrenal, confiança que també aleshores generava una autèntica pau interior.

b) La pau messiànica.

    És important adonar-se d’aquell corrent que vincula aquesta pau final amb la persona i l'obra del messies. El profeta Miquees diu que “Ell serà la pau”²¹ , però aquest lligam entre el Messies i la pau es troba accentuat  en la literatura isaïana on es presenta el Messies com “el  Príncep de la pau”; el seu domini estarà caracteritzat per una pau sense fi²² . La presentació és idíl·lica: la natura serà sotmesa als humans, els dos regnes separats es reconciliaran i les nacions viuran en pau...²³ .
    Ara bé, no podem passar per alt un detall molt significatiu en el llibre d’Isaïes: aquest evangeli de la pau es durà a terme mitjançant el just sofrent²⁴ . Sobre ell descansarà l’Esperit del Senyor i el seu sofriment ens parla del preu d’aquesta pau. Llavors, tota ferida serà guarida²⁵  i “la pau vessarà com un riu, i la glòria de les nacions com un torrent desbordat”²⁶ .

II. LA PAU EN ELS TEXTOS DEL NOU TESTAMENT

II.1 La pau del Crist

L'esperança d’un món en pau anunciada pels profetes es fa realitat en la persona de Jesús.  Si prenem  un dels Sinòptics, a tall d’exemple, podem veure com Lluc, de manera especial, ens el presenta com a rei de la pau. Ja en el moment del seu naixement els àngels ho mostren tot anunciant la pau als homes: Glòria  a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima. (Lc 2,14)
    Aquest missatge serà repetit per uns eufòrics deixebles que celebren Jesús com a rei, un rei que no entra pas a Jerusalem dalt d’un cavall sinó damunt d’una somera: Beneït el rei, el qui ve en nom del Senyor! Pau en el cel i glòria en les altures! (Lc 19,38)
    En boca d’aquest  rei pacífic els vots de pau terrenal es converteixen en Bona Notícia, anunci de salvació. Jesús li diu a la dona amb pèrdues de sang: «Filla, la teva fe t'ha salvat. Ves-te’n en pau!» i amb aquestes paraules li retorna la salut²⁷  mostrant així el seu poder sobre la malaltia. Amb les mateixes paraules s’adreça a la pecadora penedida convidant-la a reconciliar-se amb ella mateixa. Seguint el seu manament, també els deixebles hauran de ser portadors de la pau i la salvació de Jesús²⁸  si volen seguir el camí del Mestre.
    Però aquesta pau no és ni de bon tros la pax romana, sinó que més aviat la capgira: “Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió” (12,51).   Segons el sentir de l’evangelista, Jesús no va venir tan sols a destruir la guerra, sinó a portar el shalom de Déu que brolla de la pau de la pasqua: “Mentre parlaven d'això, Jesús es presentà enmig d'ells i els va dir: -Pau a vosaltres”. (Lc 24,36) Aquest shalom és molt superior a la pax romana.
    A l’apòstol Pau li agrada d’enllaçar, en les salutacions de les seves cartes, la gràcia i la pau mostrant així  el nexe existent entre la pau i la salvació. Segons l’Apòstol, Crist és l’artífex de la pau ja que és ell qui va reconciliar els dos pobles unint-los en un de sol: Ell és la nostra pau. De dos pobles n'ha fet un de sol, destruint el mur que els separava (Ef 2,14)

    Aquest shalom, regal del Ressuscitat, és aquella pau còsmica anhelada i anunciada pels profetes; aquella harmonia que Déu tenia projectada ja a l’inici dels temps:

Déu volgué reconciliar-ho tot per ell
i destinar-ho a ell,
posant la pau en tot el que hi ha,
tant a la terra com al cel,
per la sang de la creu de Jesucrist.  (Col 1,20).

    És encara més explícit l’autor del quart evangeli.. Ell, igual que l’apòstol Pau, està convençut que la pau és fruit del do de Jesús: Us he dit tot això perquè en mi trobeu la pau. En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món. (Jn 16,33). Però aquesta pau, com trobem també en els Sinòptics, no té res a veure amb la pau d'aquest món, amb la pax que defensaven els romans; la pau que anhelaven alguns dels contemporanis de Jesús.

    Joan presenta Jesús com aquell que atorga la pau, un dels aspectes cabdals del seu evangeli. En els moments crítics, quan la tristesa envaeix els deixebles, a punt de ser separats del seu Mestre, Jesús els asserena i els conforta amb el viàtic de la seva pau: «La pau us deixo, la meva pau us dono» (Jn 14,27). Una pau emparentada amb la seva victòria sobre el món i el pecat; per això Jesús, un cop ressuscitat, s’apareix als seus portant la pau:
Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: -Pau a vosaltres. Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.  (Jn 20,19-22).

    Ara bé, si el pecat és vençut en ell i per ell, cal dir també que mentre no arribi el dia de la plenitud escatològica de la vinguda del Senyor Jesús, la pau és un bé que cal esperar. El missatge profètic conserva, doncs, el seu valor: Però no podem esperar la pau amb les mans a la butxaca. La pau continua sent un do que cal demanar però que cal treballar; només des d’aquí tenim dret a esperar-la.

II.2  La pau del deixeble de Jesús

    El cristià, arrelat en aquesta esperança del do ple i definitiu de Jesús, s’encara amb el compromís de realitzar aquella benaurança pronunciada pel Mestre en el Sermó de la Muntanya: «Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus!»²⁹  . I treballar per la pau vol dir actuar com a fills de Déu, seguidors de Jesús de Natzaret. El cristià és aquell, aquella que es compromet amb totes les seves forces en la lluita contra el mal, en la tasca d’establir aquí a la terra la concòrdia i la pau, en plena sintonia amb el que deia ja Isaïes:  «El fruit de la justícia serà la pau, la calma i la seguretat en seran per sempre la collita»³⁰ . Aquest és el missatge que proclama la Bíblia des de l’Antiga a la Nova Aliança, des dels Sinòptics fins a Joan, passant per Pau.

    Només el reconeixement universal del domini de Crist en tot l'univers, en la seva vinguda definitiva, s’establirà la pau definitiva i universal. (No amb una justícia o amb grans projectes d’una pau a la mida d’interessos partidistes). L'Església, que està o hauria d’estar per damunt de les distincions de raça, de classe i de sexe, hauria de ser, ara i en tot moment i indret,  signe de pau entre els pobles segons el sentir de Pau: «Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist» (Ga 3,28).

A tall de cloenda:

Aspectes més remarcables de la pau en el N.T.

    El sentit fonamental d`εἰρήνε en el NT –traducció de shalom– expressa el do global, definitiu i suprem que Déu fa als homes per Jesucrist. D’aquí ve que tant el Pare com el Fill són definits d'alguna manera com  "el Déu de la pau" que trobem a la carta als Romans³¹ ,  i "el Senyor de la pau" que trobem a Tessalonicencs. De manera més gràfica encara, Pau afirma de Crist: "Ell és la nostra pau" perquè és Ell qui “fa la pau” en perfecta consonància amb el profeta Miquees³² .
    
Una pau plena i definitiva

    Com ja insinuàvem abans, aquesta pau no pot ubicar-se en un nivell purament polític. El mateix Jesús ho deixa clar en afirmar sense embuts que “la seva pau” no elimina la tribulació. Per tant, es tracta d’una pau que només es troba en Ell: Us he dit tot això perquè en mi trobeu la pau. En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món.  (Jn 16,33).
    Una pau que ha de començar per cadascun de nosaltres ja que ha d’arrelar en el nostre interior: Que la pau de Crist regni en els vostres cors, ja que per a obtenir aquesta pau heu estat cridats a formar un sol cos. I sigueu agraïts (Col 3,15).
    També en la carta als Corintis se’ns torna a dir que la pau és la primera gran vocació: Déu us ha cridat a viure en pau (1Co 7,15). En la carta als Romans³³  aquesta pau se’ns presenta agermanada amb la “vida” en tant que és salvació: Els interessos terrenals porten a la mort, mentre que els de l'Esperit duen a la vida i a la pau. En efecte, gràcies a ella sorgeix en el cristià i la cristiana, la veritable vida que brolla de l’Esperit. En aquesta línia caldrà llegir la cita que es repeteix en la conclusió de diverses cartes, on es parla del "Déu de la pau": Que el mateix Déu de la pau us santifiqui plenament i conservi del tot irreprensibles el vostre esperit, la vostra ànima i el vostre cos per al dia de la vinguda de nostre Senyor Jesucrist (1Te 5,23).

Els fruits de la pau.

    D’aquesta harmonia fraterna en deriven els fruits de l'Esperit que, segons Pau, són:  amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat....³⁴   harmonia que mostra que la pau interior del cristià no és un bé intimista, sinó que s’encamina a la construcció de la comunitat. Això significa que els cristians són aquells que, havent acollit el do diví de la pau, n’esdevenen promotors i operadors segons la línia marcada per la carta de Jaume:

"En canvi, la saviesa que ve de dalt, primer de tot és pura; després, pacífica, amable, dòcil, plena de misericòrdia i de bons fruits, sense parcialitat ni hipocresia. El fruit de la justícia neix de la llavor que han sembrat en esperit de pau els qui treballen per la pau”(Jm 3,17-18)

    Aquesta  realització de la pau comença per una ferma voluntat de voler  viure en pau amb els altres, actitud que ve expressada, en alguns textos, amb el verb  εἰρήνεύω, ‘viure en pau, pacificar’, verb que apareix en un lóghion propi de Marc en el context en què es parla de la importància de la “sal”. És prou coneguda de tots aquella frase de Mateu: «Vosaltres sou la sal de la terra»³⁵ . Doncs bé, Marc, en un moment en que Jesús ensenya els deixebles, diu: «La sal és bona, però, si perd la salabror, amb què la tornareu salada? Tingueu sal enmig vostre i viviu en pau entre vosaltres». (Mc 9,50)

Aquesta mateixa exhortació, i amb el mateix verb, apareix en la doctrina apostòlica:

• tant pel que fa a la vida de la comunitat cristiana:

Viviu en pau entre vosaltres. (1 Tes 5,13)
Finalment, germans, estigueu contents, refermeu-vos, exhorteu-vos, tingueu uns mateixos sentiments, viviu en pau, i el Déu de l'amor i de la pau serà amb vosaltres. (2Cor 13,11)
com en la relació amb la resta d’homes i dones en general:
Si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom. (Rom 12,18)

M’agradaria acabar amb un aspecte que es deixa molt clar  ja en la carta de Jaume i que abans ja he citat: «El fruit de la justícia neix de la llavor que han sembrat en esperit de pau els qui treballen per la pau»³⁶ . Això és “promoure la pau”, “conrear la pau” (εἰρηνοποιέω). Això va ser ja realitzat substancialment per Crist en la seva obra de reconciliació universal³⁷  i és en aquest sentit que cal entendre la benaurança de Mateu: «Feliços els qui treballen per la pau»³⁸ , on s’anticipa, en certa manera, l’exhortació a l'amor total (estimant fins i tot els enemics); només «així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos». (Mt 5,45.48).
Per tant, la pau és un do que tenim ja en germen però que cal conrear, ara i aquí,  en el compromís del dia a dia tot i ser conscients que la seva plena realització segueix sent encara objecte d'espera per als qui vivim en el temps.