Jo soc l’artesà, l’artesana, de la meva pròpia vida
En el capítol 2 de la Bíblia hi trobem un fragment que és entranyable: «Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu. Després el Senyor-Déu plantà un jardí a l’Edèn, a la regió d’orient, i va posar-hi l’home que havia modelat» (Gn 2,7-8). Adam, «l'ésser humà», és posat en aquest món on no hi pot viure com un àngel ni com un extraterrestre sinó que ha de tocar de peus a terra i afrontar la realitat. L'existència se li presenta cada dia, com a do, com a possibilitat oberta, llibertat responsable... i, a la vegada, com a risc i desafiament. Per això cal discernir constantment i prendre opcions, cosa no sempre fàcil.
L'ésser humà, és un ésser ‘relacional’ ja des de l’inici. Està cridat a viure en diàleg amb la realitat, bàsicament a tres nivells, diferents i complementaris: relació amb la natura, és a dir amb els diferents éssers del cosmos, amb el tu dels altres éssers humans, i amb el Tu de Déu.
En els diferents nivells pot realitzar-se i reeixir o fracassar i perdre’s. Posat a viure en relació, es veu sacsejat per diferents experiències, a vegades ben contradictòries: pot ser amo, estar per damunt de molta gent, però alhora experimentar la solitud; tenir una relació magnífica amb un tu que el complementa, però sap que en qualsevol moment aquesta relació pot ser efímera i fracassar; sent la temptació d’anar més enllà, trencar els límits com a criatura i esdevenir omnipotent com un déu, però... acaba de genolls, frustrat en la vulnerabilitat i la nuesa[1]. Així mateix, experimenta la natura com a mare-terra, paradís i llar, però a vegades esdevé un lloc de tragèdia, de precarietat i de mort; el treball és gratificant per una banda, però per altra és cansat, fatigós i fins i tot decebedor; Déu és un ésser proper i amic, però pot també amagar-se i ser ben desconcertant.
Gènesi 2 ens presenta la cara gratificant de l'existència humana i Gènesi 3 ens presenta els límits, el desconcert, els reptes. La gran qüestió que batega sota d'aquesta doble pàgina –amb trets mítics i sapiencials al mateix temps– és com encertar amb el camí que ens meni a una existència reeixida, serena, pacifica, fecunda, evitant els esculls que poden arruïnar el projecte de Déu, un Déu que vol la felicitat de l’ésser humà i el col·loca en un jardí per a què cuidant-lo es realitzi i visqui en harmonia amb tot i tots els que l’envolten. (Tornarem sobre aquest punt en un altre moment). D’aquí la importància de la Saviesa.
La vida, és una obra d'art
Una obra d’art en la que ell n’és el producte i l’autor al mateix temps i cada dia ha de sortir al pas de nous reptes en aquesta apassionant tasca. Passa a passa, va cisellant, retocant, aquesta obra d’art. Per la qual cosa ha d’aprendre a gestionar i fer bon ús de la seva llibertat, sortejar molts entrebancs, fins arribar a trobar el seu lloc i missió en aquest món; és a dir, el sentit de la seva vida.
D’aquí ve que aquest artesà o artesana, necessiti disposar d’una eina molt especial: la ḥokmah[2] (saviesa). Ella l’ajudarà a discernir, l’ensinistra, el corregeix, el guia i l’aconsella en tot moment perquè és la gran Mestra.
La vida de tot home i de tota dona és un desafiament constant, cada dia i al llarg de la seva trajectòria humana, perquè si és cert que tot és bo, no tot em convé, almenys en tots els moments. La convivència quotidiana, el treball, les contrarietats que se’ns presenten, el sofriment i, sobretot, temes tan punyents com la mateixa vida, la mort, Déu... no és cert que ens plantegen molts interrogants? Aquest espai voldria brindar unes senzilles ‘càpsules’ qui hi puguin ajudar. El cardenal Martini deia que la bíblia és un llibre que educa, no només com a obra literària sinó com a text sapiencial. Descriu els esdeveniments d'un poble esdevinguts en el marc de la relació amb altres pobles, a través d'un camí progressiu d'alliberament, de presa de consciència, de creixement de la responsabilitat personal, proporcionant un paradigma històric vàlid per a tota la història de la humanitat.
[1] A inicis del 2020, quan estàvem extasiats davant unes possibilitats tecnològiques que semblaven no conèixer sostre, amb el trans-humanisme com un salt evolutiu de l'espècie humana cap a la súper-longevitat i la súper-intel·ligència... la Covid-19 ens baixà del núvol de l'omnipotència i ens posa de genolls davant l'experiència de la fragilitat, la limitació, la vulnerabilitat.
[2] Pots ampliar el significat d’aquesta paraula en l’apartat de Vocabulari.