FENT IMMERSIÓ EN ELS SALMS (continuació)

CLAUS DE LECTURA

Els salms no són un monòleg sinó un diàleg

Podem adonar-nos que si uns creients parlen a Déu amb tanta confiança és perquè han experimentat que Déu els escolta i que té molt en compte allò que se li diu. Per exemple llegim: “Quan crido invocant el Senyor, ell em respon des de la santa muntanya” (Sl 3,5)

Això ens interpel·la sobre el fet de si les nostres pregàries no es poden convertir, a vegades, en un monòleg en el qual diem moltes coses a Déu, però no li donem marge a què Ell ens respongui. Per això diu el salm 95,7 "Tant de bo escoltéssiu avui la seva veu!". En certs moments, si demanem i no obtenim una resposta en la direcció esperada, podem pensar que Déu no ens escolta i això no és cert. Déu sempre respon. Potser no ho fa eliminant la dificultat (cosa que demanàvem), però respon donant-nos força per superar-la i amb això ens ajuda a créixer. 

Els salms, per tant, ens presenten aquesta trobada amb Déu. Una cita que es duu a terme en un indret. El fidel s’adreça al santuari; allà l’espera Déu i s'inicia el diàleg. D’aquí que el salteri esdevingui la celebració d'una relació. Per això abunden tant els pronoms personals i els possessius: Déu nostre, la teva heretat, el teu ramat...
 

Els salms són una pregària corporal

No ens podem desentendre del cos sense ofendre Déu que ens el va donar. És el talent que d’Ell hem rebut i que fidelment ens acompanya al llarg dels anys. El cos conserva els estigmes dels nostres afanys, problemes, i preocupacions. No és un mer embolcall sinó que és un amic, un company de camí. Si convidem la natura a la lloança, car estem emparentats amb la creació, i estem emparentats amb la creació, com no hem d’integrar el nostre cos en la pregària? Si Déu va prendre un cos per aproximar-se a nosaltres, jo no em puc desprendre del meu per acostar-me a ell sense ofendre’l.

Resulta curiós que la pregària dels salms sigui tan concreta i encarnada. Lluny d'infravalorar o de marginar el cos, la pregària es fa amb els ulls i amb les mans; amb llàgrimes i gemecs; amb tremolor del cos i el batec del cor.  Això ens ve a dir que la pregària no és una abstracció mental. Per pregar no cal sortir d'un mateix sinó entrar dins nostre. Cal pregar a partir d'allò que sento, d’allò que visc. Llegint atentament als salmistes, gairebé els sents respirar, plorar, queixar-se o exultar de joia. Un exemple: Tot jo m'escolo com aigua / tinc desllorigats els ossos/ el meu cor, com si fos cera/
se'm fon dins les entranyes. La meva gola resseca com una teula / la llengua se m'encasta al paladar. (Sl 22,15-16)

En el salteri, d’acord amb la mentalitat semita, hi trobem una concepció unitària de la persona, amb una unitat i globalitat psico-física en la qual no es poden dissociar parts o principis ontològics diferents, agrupats de manera que esdevenen un tot. Una antropologia molt diferent a l'antropologia dels nostres ambients occidentals, hereus d'una antropologia grega. L'antropologia semítica és unitària, no dualista; no hi ha separació de parts. Quan es parla de carn, cor, esperit, ulls, mans, es parla de tota la persona no d'una part d’ella. És tota la persona considerada des d'un angle o bé d'un altre. Els salms ens remeten al misteri central de la persona humana: La "paraula" expressa a un temps la parla i l’escolta. “Mans i peus” poden designar tot un conjunt d'accions: treball, esforç, conquesta, conducta... Quan els salms diuen que els poders enemics volen devorar la carn de la seva víctima com els animals depredadors volen devorar la seva presa, fan referència a tota la persona. La mateixa malaltia esdevé un depredador; quan cau sobre l’home o la dona, el cos, es desploma.

El salteri, com la vida mateixa, és un gran camp de batalla

El món dels salms no és neutre ni ingenu. Són pocs els salms totalment pacífics i serens on no s'hi trobi cap reminiscència de violència o cap al·lusió a les injustícies que sacsegen un món ple de conflictes, combats i esquinçaments.

Basta un ullada per adonar-se que el salteri és un memorial de la història d’Israel que esdevé paradigmàtica. Allà hi trobem presents els èxodes, exilis i calvaris de la humanitat sencera; com el diagrama d’un duel amb uns contrincants que es mouen entre la vida i la mort: uns innocents, febles, indefensos, enfront d’uns adversaris, opressors i violents.

La incapacitat per l'abstracció no li permet al semita parlar de mal, sinó de malvat. Aquest rasha, l’adversari,  no és tan un home concret com la mateixa entitat del mal, amb tots els seus rostres. Aquell que amb la seva vida nega Yhwh, passa d’ell i per tant no respecta la seva Llei; això li permet extorsionar lliurement el feble.

Sí, el salteri és un retrat de l’etern combat que es dóna en el nostre món des de la nit dels temps; aquesta lluita desfermada per l’esperit del mal, l’esperit de la tenebra que s’enfronta als fills de la llum en terminologia joànica. Un esperit del mal que es tradueix en ambició de poder, enveja, orgull, prepotència, arrogància, injustícia flagrant, sempre a l’encalç de l’indefens, del just, del pobre... 

Trampes, aigües devastadores, animals ferotges, inundacions, són imatges que parlen de violència i serveixen per descriure aquest adversari. La fe li diu que Yhwh és qui té a la seva mà la justícia del pobre, de l’innocent, de la vídua i de l’orfe, però sovint actua de manera desconcertant.  I en certs moments sembla que aquell que prega s’impacienti i es neguitegi davant d’aquest fet. Ara bé, el creient pot enfadar-se amb Déu, però mai pot trencar amb ell perquè qui ha fet experiència de Déu pot revoltar-se contra ell, com fa Job, però mai pot deixar de creure en ell. Aquests salms ens presenten l’amistat existent entre Déu i el fidel en veure com el salmista arriba a desfogar-se. Ell creu, perquè ho ha experimentat que Déu acull les seves llàgrimes, escolta la seva pregària i, per tant, respondrà a la seva súplica. Yhwh és a prop dels de cor destrossat i salva els de cor fet bocins (Sl 34, 19). Tot el llibre dels salms vibra amb aquesta esperança.

En el fons el salmista està convençut de què el just no podrà vèncer el mal; solament el Messies, podrà fer-ho. Aquesta és la pedra angular en aquest drama, un drama que es pot veure com en tres moments:

• El moment actual, és el regne de l’injust, negra nit on el just sofreix el pes de la injustícia.
• El judici de Yhwh marca el final d’aquesta nit
• La llum triomfarà finalment en la glòria del regne messiànic.

Els salms no són perfectes, como no ho són les persones que preguen.

Els salms no són perfectes; molts tenen arrugues com les tenim nosaltres perquè els salms són pregària d’homes i dones que no s’enganyen a ells mateixos quan parlen amb Déu. S’han sentit acceptats i estimats tal com són i això no té preu. Per això li parlen des de la seva pobresa i posen les seves nafres davant la seva mirada; així la seva llum pot guarir-les.

Per tant, pregar amb els salms, vol dir sentir-se cridat a mirar el món tal com és: amenaçat i sovint esquinçat per la violència. Però més enllà de la mirada a l'exterior, els salms ens presenten la imatge de nosaltres mateixos, imatge que hem de saber posar en mans de Déu, un Déu de tendresa i de misericòrdia. Així ell podrà convertir aquestes zones fosques que dormen en el nostre interior.

Hi ha uns altres adversaris en el salteri. El temps i la mort també són depredadors. El salmista sent la fiblada de la por davant la fragilitat. Sap que pel fet de ser humà és efímer i està encarat a la mort. La seva vida és un instant, un miratge, una il·lusió, un somni. Conscient d’això, se sent un nòmada, un vianant, un foraster com un dia els seus pares a Egipte... Però té un viàtic, la Torà, que porta un alenada d’eternitat. La Torà, voluntat de Déu posada per escrit, és camí, veritat i vida. El salmista, aferrat a aquesta paraula, sap que té futur aquí i més enllà:    Qui més, fora de tu, tinc en el cel? / Si estic amb tu, res no desitjo a la terra. / El meu cos i el meu cor es desfaran,/ però Déu, la roca del meu cor,/serà sempre la meva possessió (Sl 73,25-26).  O bé el salm 16 quan diu: El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo, / fins el meu cos reposa confiat: / no abandonaràs la meva vida enmig dels morts, / no deixaràs veure al teu fidel la corrupció.