Despertar espiritual en el nostre temps

Una mirada atenta al nostre entorn ens mostra que —enmig d’un materialisme i consumisme asfixiants—, descobrim una insatisfacció, un anhel de felicitat, expressat  de diverses maneres. Tot això és un símptoma de l’anhel de transcendència que batega en el nostre interior. Com ja anunciava K. Rahner en els darrers anys de la seva vida, va emergint l’albada d’una nova sensibilitat pel que fa a la dimensió mística de l’ésser humà.

Moltes persones canalitzen aquesta inquietud amb formes i mètodes que, al llarg dels anys, ha servat l’espiritualitat asiàtica. Ioga, zen, Mindfulness o atenció plena, són eines prou conegudes en la nostra societat, sobradament racionalista, per trobar la pau, l’harmonia i l’equilibri emocional. Aquesta saviesa oriental proporciona una via d’accés a l’Absolut a partir del cos. Ja deia un savi hindú que el primer pas per a la vida espiritual es troba en la respiració. Aquesta experiència religiosa està molt estesa i gaudeix de popularitat en el nostre temps. La seva expressió en la literatura, en el cinema i fins en la cançó moderna ho confirmen[1]. Aquesta experiència és descrita sovint com un sentiment d'unió, un sentit de totalitat, d’una vida més plena.

També podem constatar com en les darreres dècades, tant a Amèrica del Nord com a Europa, ha fet acte de presència un accentuat interès pels místics de tradició cristiana, des de Santa Teresa de Jesús[2], passant per Edith Stein i la mateixa Etty Hillesum; un fet que va acompanyat d’una redescoberta de la Paraula Déu. Aquest interès espiritual brolla d’una exigència d'interioritat i d’una vida més autèntica; buits que es porten a dins i que la societat consumista no ha pogut omplir perquè la civilització industrial ens ha portat moltes coses positives, però també ha propiciat la massificació i la manipulació de les persones, generant molta solitud.

La nostàlgia de Déu és prèvia a la fe. És com la memòria, no del tot clara, de quelcom que hem perdut i que busquem sense saber ben bé què busquem… Ens cal despertar a allò que ja som. En la mesura que s’és present s’és profund. Lamentablement, massa sovint l’absència és la nostra ordinària manera de viure. La ment ens allunya de la profunditat perquè la ment no és profunda; pot parlar de profunditat però no pot realitzar-la. Només el silenci ens pot portar a ser allò que som en realitat.

Occident ha frustrat l’ésser humà en el seu desenvolupament espiritual. Es va orientar l’educació a organitzar el món visible així com la relació de l’home i de la dona amb el món, però ha ignorat aquesta part misteriosa que som.

L'experiència del Transcendent es veu propiciada per experiències diverses emmarcades ja sigui en la natura, en una litúrgia religiosa, davant una obra d’art, un poema, una peça musical o la bellesa en sentit ampli. Desperten molt d’interès experiències en indrets de desert, espais de silenci o certs llocs de pregària, com Taizé. A partir d’aquí es pot parar atenció a la bellesa de les coses, el misteri de la persona humana, el valor sagrat del silenci i la vida que batega en el nostre interior. Tot això ens ajuda a sentir-nos persones vives i humanes. Aitals experiències venen a ser una reacció a la societat unidimensional, racionalitzada, massificada en la que ens veiem immersos.

Quan parem atenció al nostre interior, emergeixen qüestions que evidencien una necessitat profunda d’aquesta vida interior, perquè com deia Jesús, citant el Deuteronomi, «l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu» (Dt, 8,3). No podem viure només bolcats a l’exterior si no volem córrer el risc de confondre una intensitat emocional amb una vida plena.

Podem veure com aquesta vida interior s'expressa, en primer lloc, en la capacitat per a formular-nos pregun­tes a nosaltres mateixos: –Què busco en realitat?  Per què costa tant de ser feliç? Quin sentit té això que faig? Interrogants que venen a ser com l’eco de la gran qüestió: «Qui soc jo, de veritat?». Aquesta qüestió és cabdal. Ja Plató escrivia: «No viu una vida humana aquell que no es pregunta sobre si mateix». És precisament aquest repte el que obre pas a la vida interior.

            Estem cridats, per tant, a entrar dins nostre si volem reeixir com a persones. Deia Miguel de Unamuno que quan naixem Déu planta un secret en el fons de nosaltres mateixos que com una llavor s’ha d’anar desvetllant al llarg dels anys; però la nostra realització com a criatures, creades a imatge i semblança del Creador, no és un fet automà­tic sinó que és una tasca, una missió que demana de fer tot un procés gens fàcil però molt apassionant; un viatge, no exterior sinó interior. Viatge que demana fortalesa per encarar certs esdeveniments de la vida, reptes, dificultats que se’ns presenten: una malaltia que em trasbalsa, la pèrdua d’un ésser estimat; un divorci que em parteix per la meitat, la pèrdua d’un lloc de treball o una jubilació que em costa d’acceptar. Situacions que no són senzilles, però si aconseguim integrar-les, ens aporten maduresa en brindar-nos l’ocasió de reflexionar sobre allò que és realment important; allò que pot donar sentit a la nostra vida i un dia també a la nostra mort. Per fer aquest procés, aquest recorregut, crec fermament que la Paraula de Déu ens pot ser de gran ajuda.