FENT IMMERSIÓ EN ELS SALMS
En aquest apartat hi trobaràs diferents materials sobre els salms per tal de propiciar una major comprensió i aprofundiment del salteri. Massa sovint em trobo amb gent que creu en la pregària personal, però que no acaba de sintonitzar amb el salteri i és una llàstima. Per què és tan important aquest llibre? Doncs perquè en recitar els salms, d’alguna manera ens revestim de Crist i això és possible perquè abans ell es va revestir de la nostra ‘carn humana’
Vull començar amb les mateixes paraules amb que Chouraki obre el seu comentari al llibre dels Salms: «Tots naixem amb aquest llibre a les entranyes. Cent cinquanta poemes, cent cinquanta passos entre la mort i la vida; cent cinquanta miralls de les nostres revoltes i les nostres sinceritats, les nostres agonies i les nostres resurreccions. Més que un llibre, és un ésser viu que parla, que sofreix, que gemega i que mor, que reneix i canta....»
Els meus avis vivien en una masia a uns tres quarts d’hora de Solsona. La mare m’hi portava cada setmana el dijous a la tarda. Caminàvem per entre camps, marges ben fets amb pedres seculars. A l’anada, jo m’enfilava com un cadell per entre les pedres seguida d’amonestacions constants: –Ves en compte, que pots fer-te mal; acabaràs amb esgarrinxades o amb un estrip al vestit i jo m’enfadaré...
Solíem tornar cap al tard amb una senalla carregada d’ous, alguna llonganissa, el que fos... mai amb les mans buides. Solíem fer-ho cap al tard i, a l’hivern, ja era foscant. Des que deixàvem la masia, jo m’agafava fort de la mà de la mare. No deia res; si parlava, ho feia baixet. Sols ben agafada de la mà. Amb to burleta, ella em deia: –Que no t’enfiles ara? Que no vols córrer? Jo no deia res; sols m’agafava fort fins arribar a les primeres llums del poble. A què ve aquest record? Algú pot pensar. Doncs, senzillament perquè els salms me’l retornen.
Uns creients van experimentar que les nits de la vida es poden recórrer agafats de la mà de Déu. Els veiem queixar-se, suplicar, gemegar, però sempre ben agafats. Quan em ressonen per dins aquelles paraules: «T’estimo senyor, força meva; / Senyor, roca i muralla que m’allibera; / Déu meu penyal on m’emparo; escut i baluard, força que em salva!» penso: Com se’n sentiria de feble l’autor d’aquest salm 18 per aferrar-se tant a Déu! I jo, a través del salm, em sento també agafada de la seva mà. Sí, Déu ens dona la mà en el salteri perquè ens hi agafem fort.
Les paraules que diem o llegim en el salm no són pròpiament la pregària. Són com l’escorça o si voleu el cos, i si em quedo en l’escorça de les paraules, m’aturo en les imperfeccions, puc encallar-me i no anar més enllà. A molta gent els passa i és una llàstima. L’ànima dels salms, la veritable pregària és la relació que es va teixint entre Déu i la persona que prega, una relació curulla d’afecte i de confiança; d’amor i de tendresa. És aquella relació que fa que Déu sigui únic en les nostres vides. Per això el salmista pot exclamar «Ets el meu Déu; ningú com tu no em fa feliç» (Sl 16,2). Quina experiència tan magnífica!
I si la pregària és aquesta relació, podem també dir que la pregària és el mateix Esperit de Déu en nosaltres. Si l’Esperit és la relació entre el Pare i el fill i Jesús ens transmet el seu Esperit que ens el dona a conèixer, la pregària és l’Esperit sant que habita en nosaltres. Ja ho diu Pau quan afirma que és l’Esperit qui ens fa dir Abbà! que vol dir Pare! Per arribar aquí cal molta confiança; la confiança sempre fa pessigolles en el cor de Déu. I perquè és comunicació, interrelació, tant podem dir que és paraula de Déu com paraula humana.
El salteri es podria condensar en quatre mots: Compadiu-vos! Ajudeu-me! Gràcies! Al·leluia! Sí, humilitat, confiança, agraïment i fe són l’humus en el que germina la lloança.
Si entro dins del salm, en els contrallums d’un text, hi trobo la pregària d’una persona pecadora com jo, però en la seva situació s’ha sentit acceptada, perdonada, estimada per Déu perquè el diví artesà, coneix el tremp de la nostra argila.
Els salms, pregàries nascudes fa més de dos mil anys i que, des de llavors no han deixat de ser murmurades o cridades, ja sia en el secret de la vida quotidiana o en l’assemblea dels creients. Pregàries en les quals tot sorprèn a l’home occidental: el ritme, les imatges, la violència dels sentiments i aquesta història d’Israel que va emergint en gairebé totes les seves estrofes. Una de les claus per entendre’ls, per entrar en el seu univers, rau precisament en adonar-se que són història, són la vida convertida en pregària. I ens conviden a entrar en aquesta experiència: fer de la nostra vida una pregària. No oblidem que cadascun de nosaltres som un Israel en miniatura; amb totes les seves llums i ombres.
Sí, el salteri és un llibre de pregària. És cert que en d’altres llibres de la Bíblia, hi trobem també pregàries posades en boca d'algun personatge, però els salms estan destinats a ser pregària de la comunitat i per això prenen als fidels tal com són; amb la seva vida de cada dia, amb les seves esperances i també el seu pecat. No pretenen com La Llei i els profetes, donar un ensenyament nou. La seva originalitat i la seva aportació consisteixen en quelcom diferent: no són doctrina sinó pregària.
Si la pregària dels salms penetra els nostres cors, els eixampla. Llavors el crit de l'oprimit arriba a envair el nostre espai i el seu crit es fa meu. Pregar i dir "jo" en lloc d’aquell salmista que sofreix em porta a sentir-me agermanat, agermanada, amb ell i això pot tenir conseqüències molt concretes en la meva vida. Per això la pregària dels salms ens prepara per resar el parenostre. Si en els salms descobrim que Déu és creador i pare, Jesús, el germà gran ens ensenya a dir: Abbà! Pare!, però hi afegeix: “nostre”, no sols meu. Hi ha el plus de la fraternitat, característica del Regne de Déu.
Pregar demana obrir-nos a la nostra pobresa per obrir-nos a l’Esperit de Déu, obrir-nos a l’Amor. En realitat el salmista és un pobre que demana Déu. Pregar és deixar que el sol entri dins nostre, deixar que Déu ens habiti. I per això ens cal la ‘presència’. Estar present en presencia de Déu.
D’aquí ve que pregar sigui el camí per ser nosaltres mateixos; perquè ens porta a obrir-nos a l’amor de Déu i deixar que l’Esperit ens retorni la nostra pobresa essencial. Allà Déu se’ns entrega, se’ns dona… Ja Santa Teresa de Jesús deia que la pregària és el camí de retorn a casa; és entrar dins nostre i trobar-hi Déu que ens esperava des de sempre. A aquesta relació fonamental, nosaltres li podem donar una forma, quan així ho necessitem o les circumstàncies ho demanen. Són els ‘continguts’ de la pregària. De fet, la pregària no els necessita; nosaltres sí que els necessitem, depenent de la nostra situació personal o de la nostra consciència de Déu. A vegades les circumstàncies ho demanen. Llavors la pregària s’expressa en un cant, una pregària, una súplica, una fórmula d’acció de gràcies, o un simple moviment: alçar els ulls, aixecar les mans… però en la mesura que la pregària es va fent més profunda, els continguts es retiren silenciosament per respectar una relació inefable que la pobresa de les formes no pot realitzar. Ja san Gregori de Niça deia: «Pregar és com una sensació de presència».